Em dedique a escriure, principalment, i això està íntimament relacionat amb la necessitat de comprendre el món que m’envolta. Ho sent així des que tinc memòria. El mateix m’ocorria amb el fet de pintar o de fer punt, que m’ajudava a pensar i comprendre’m. 

Cansada de l’esforç que suposa que la meua vida professional negue una part d’aqueixa essència, fa un parell d’anys vaig experimentar el poder guaridor de l’artteràpia. Perquè pintar, com dic, m’ajuda a entendre el món i a entendre’’m en el món.

Vaig descobrir que una educació centrada en la productivitat econòmica i en el deure –una educació que podríem classificar d’eneatip 1–, havia alimentat el meu ventricle de la lecto-escriptura i havia deixat (quasi) assecar el meu ventricle de l’expressió artística.

Hui veig ací dues eixides professionals que connecten amb aqueixa necessitat meua i que parteixen d’aqueixa essència que totes les persones tenim. Crec que això és la passió de la qual es parla en molts cursos de desenvolupament personal i professional, dues àrees de la vida (la personal i la professional) que no tenen per què ser dues vides separades. O no és el cas que també vivim les hores que estem treballant?

Tornant a l’art, la qualitat de les meues produccions artístiques* pot assemblar-se a les dels meus 11 o 12 anys, edat en la qual calcule que vaig deixar de pintar perquè no eren prou bones com per a destacar en aqueixa àrea.

També la meua mare havia abandonat en el seu moment les seues classes de dibuix perquè –li van dir– no tenia talent. I tu, quan vas deixar de dibuixar, de pintar, d’acolorir, de fer collage… o de fer qualsevol altra cosa que t’apassionava? En algun moment et van dir que no eres prou bona per a dedicar-te a això i vas abandonar?

No obstant això, el valor d’aquells dibuixos no estava en el resultat final que aconseguia, no estava en la seua perfecció ni en la nota que posaven en la classe de plàstica, sinó en el procés que jo vivia, en aqueixes hores que passaven sense adonar-me. En l’actualitat m’ocorre igual i ara entenc que això ocorre perquè just en aqueix instant connecte amb la meua essència.

L’experiència amb l’artteràpia em va permetre descobrir tot això i desactivar les creences (o part d’elles) que tenia associades i bloquejaven la producció artística com a gaudi, sense més pretensió. I la llibertat en aqueix espai va donar lloc a l’expressió d’altres pulsions que, fins llavors, jo mantenia en compartiments estancs, aïllades les unes de les altres, sense contacte entre elles.

Però, allò personal és polític, com va dir Kate Millet en els 70 del segle passat. I en la mateixa línia de l’episodi 3 de la segona temporada de El Tornillo, l’espai de la meravellosa Irantzu Varela en La Tuerka, totes les àrees es mesclaran en aquests textos perquè aquesta és una màxima que en els últims temps tracte d’aplicar a la meua vida. I en la meua vida, principalment, escric.

Escric molt més en ordinador però mai he deixat d’escriure a mà perquè la sensació és diferent, m’implica molt més i també m’exposa d’una manera diferent a les lletres de motle. L’escriptura a mà deixa al descobert el nostre estat anímic en el moment d’escriure aqueixes lletres.

Observa si no em creus textos antics que tingues per casa. Veuràs que la lletra canvia d’uns als altres, a vegades de manera radical. A vegades algunes paraules es veuen més fines i, en unes altres, el paper ha suportat molta força, la qual cosa pot indicar una certa ràbia, per exemple.

Si encara no escrius un diari, et convide a fer-lo, especialment en despertar-te, abans fins i tot de llevar-te les lleganyes i sense pensar massa. És una cosa similar a l’escriptura automàtica, i aquest suggeriment s’inclou en el llibre El camí de l’artista, de Julia Cameron, entre altres, com les cites amb una mateixa però dels temps d’autocura parlarem en una altra ocasió.

* Note’s el sentit ací de producció artística com a cosa produïda, sense la càrrega de producció econòmica de què parle en el paràgraf anterior.