La postveritat –deixar-se guiar per les emocions o les creences– no es pot combatre només amb informació ni amb educació, explica Guadalupe Nogués en aquesta xarrada TED titulada Com parlar amb uns altres que pensen diferent i que us recomane encaridament. 

Coincidisc amb ella que mai he aprés a dialogar amb qui pensen diferent a mi i, a més, ja us contaré amb més detall que jo soc de tribu, d’envoltar-me de la meua gent de referència amb la qual em sent alineada en la manera de viure. Només des d’ací puc eixir al món i veure’m envoltada de gent molt allunyada.

Porte ja anys intentant millorar la meua manera d’escoltar perquè m’he adonat que, més vegades de les que m’agradaria, la meua atenció és limitada i tendisc a interrompre. No estic orgullosa de no saber fer una cosa tan important però m’observe, tracte d’enxampar-me quan fique la pota i persevere per a progressar adequadament. 

Arran d’aquesta autoobservació, he constatat una de les teories de la comunicació que vaig estudiar en la facultat. A partir de la dècada de 1960 alguns autors -recorde que estudiem només homes– van qüestionar els models clàssics centrats en el missatge i es van enfocar en el procés de la comunicació. 

La diferència fonamental del nou model es troba en el fet que defensen que l’audiència té un paper actiu i, per tant, el missatge enviat per la persona emissora no és idèntic al missatge rebut. 

Què significa una mateixa paraula per a cada persona?

Per tant –i això ja ho dic jo–, per a aconseguir entendre a l’altra persona és imprescindible que atenguem els principis de col·laboració que recull el marc comunicatiu d’Herbert Paul Grice (Anglaterra, 1913–1988), per si alguna vol aprofundir en aquest punt. Un d’aqueixos principis de comunicació, al qual m’interessa referir-me ara, és la negociació d’intencions i significats. 

Sense aprofundir i adaptat a la meua manera d’explicar seria la necessitat de crear un diccionari o enciclopèdia per a entendre’m amb una altra persona. En aqueix diccionari tu-jo/jo-tu recollirem els termes utilitzats i el significat que totes dues persones donem a cadascun d’ells.

Pose un exemple que aclarisca això, espere. Si parle de canviar la taula del meu menjador, la paraula taula evoca de manera automàtica (i molt probablement inconscient) una imatge mental en cada persona que la llig.

Aquestes imatges simbòliques són bàsiques en l’aprenentatge del llenguatge com el planteja Piaget; si t’interessa aquest tema pots llegir més ací, en la Revista de Psicologia de la Universitat de Xile.

Quina és la imatge mental del teu concepte taula? Puc deduir que en la majoria de casos estarà composta per un tauler i quatre potes, en diferents materials si anàrem preguntant. També hi haurà alguna persona, les menys, que hagen vist una taula redona amb un sol peu al centre.

En una informació pràctica d’aquest tipus, anecdòtica fins i tot, amb l’acord general sobre la paraula taula tenim suficient i no necessitem més per a entendre’ns. No obstant això, quan volem compartir vivències que es construeixen sobre termes més complexos, generalment abstractes, sí que és necessari anar estudiant cadascun d’aqueixos conceptes. 

Només escoltant l’altra persona, preguntant amb obertura mental per a comprendre des d’on ens parla, podrem aproximar-nos a aqueixa imatge mental que s’ha creat al seu cap, o explicar la nostra. Ambdues s’inclourien en aqueix diccionari enciclopèdic tu-jo/jo-tu que ens els expliquen, i que ens facen trobar-nos en algun lloc.

Imagineu una conversa sobre la infància, la llibertat, l’amor, l’esforç, l’èxit, la mort, la renúncia, la sexualitat, els acords, la infidelitat… Les imatges mentals d’aquestes idees i les evocacions a altres termes que porten enganxades a maneres de raïms seran diferents per a cada persona. 

Quin mecanisme compartiries des de la teua experiència per a escoltar millor? Deixa-ho en comentaris, per favor.