TOP
Image Alt

teresa díaz guzmán

Llach, de mà en mà

Llach somriure revolta 02

Un diumenge, a poqueta nit, Borja Penalba i Francesc Anyò ens conviden a somiar; a esperar-ho tot, a demanar l’impossible per fer-ho possible…

  • uns caragols al monyo on rutllaria els dits i una barba que mig amaga el somriure tímid del Borja, el mateix –n’estic segura– de quan als 11 anys es va acostar a Llach per primera vegada.
  • la veu del Francesc que fa ressò dins meu en cada vers, els ulls tancats i el pensament fugit en demanar algú que em llegeixi així cada nit.
  • de l’un a l’altre, mirades que donen pas a la veu, les comisures dels llavis que s’alcen satisfetes, dos amics que fan festa dalt de l’escenari i un cop de celles que invita el públic a unir-se a la cancó: «Visca la revolució».
  • una veu fluixa, intimidada pels artistes, surt de la platea: la emoció, això sí, hi és present i també els aplaudiments.
  • l’emoció als ulls del Borja, les directrius del Francesc, les tendres paraules dels poemes i el desig en cada so que brota de les cordes: fer l’amor i l’humor alhora.
  • un passeig per la trajectòria del Llach, que és fer un recorregut pels últims 40 anys de la història del nostre País, de la seua construcció i de la defensa de la nostra llengua.
  • totes les vessants del mite, d’«un dels màxims referents de la història política, social i cultural», paraules sentides del Borja llegides pel Francesc, mentre el pudor envaeix el primer.

Un diumenge, a poqueta nit, sonen uns acords reconeixibles i tot el teatre tremola: «Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar…» i així s’acomiadarem, amb el somriure d’orella a orella.
*De veres, no perdeu de vista aquests dos: De mà en mà Produccions. Imprescindibles!

Post a Comment